dealing with syntax (and viceversa)”
Ch. W. Kreidler (1998)
INTRODUCCIÓ
Pretenem amb aquest treball presentar una teoria coherent sobre els diversos usos o les diverses construccions que l’accepten —locativa, temporal, copulativa (equativa, adscriptiva), modal, etc.— que presenta el verb ésser[1].
Veurem com Kreidler (1998) tenia raó en afirmar el que trobem com a introducció al treball. Aquest postulat és bàsic en Lingüística Cognitiva —teoria que es pretén monostratal—, però realment hi ha poques anàlisis que lliguin les dues esferes, centrant-se Langacker en la Gramàtica i Lakoff en la Semàntica. La nostra anàlisi pretén unificar les dues en una sola anàlisi que ens sembla coherent, com a mínim per al cas del verb ésser[2].
Generalment, els manuals de gramàtica generativista inicien afirmant que el predicat pot ser nominal o verbal —idea que en sintaxi generativista ens és donada com a postulat inicial i gairebé mai justificat en el seu vessant cognitiu bàsic. El de tipus verbal presenta un fenomen que afecta el subjecte mentre que el nominal es limita a atribuir una nota, qualitat o condició al subjecte. Els verbs que presenten predicació nominal són ésser, estar, semblar i algun altre, verbs dels quals es diu que no poden predicar, que la predicació recau sobre l’atribut; es diu que són verbs buits semànticament. Tot i això, no es té en compte la diversa situació del món que presenten els tres[3]. Nosaltres prenem com a base les tesis defensades per la Lingüística Cognitiva, molt ben resumides a Taylor (2002), on es diu que els seus tòpics bàsics són: categorització, organització en fons i figura (semantic construal), imagineria mental, metàfora i experiencialisme, èmfasi en la forma, etc. És per això que considerem que en essència aquests tres verbs transmeten situacions diferents del món i ens centrem al llarg de l’estudi concretament en un d’ells i en les construccions on a aquest li és permès de figurar.
El verb predicatiu selecciona els seus arguments en tant que presenta una acció o procés. El sintagma verbal que presenta la predicació nominal és, en canvi —segueixen els generativistes— un verb sense contingut semàntic que només realitza la funció de nexe —només es presenta en l’oració per donar flexió de temps i persona a un adjectiu que ja té nombre i gènere— entre el subjecte i l’atribut, únics elements necessaris en aquest tipus de predicació, ja que és l’atribut el que selecciona el seu subjecte[4]. És aquest buit el que fa que se’n digui ben poca cosa des de la semàntica i el que, de rebot, defensant també la seva no predicació, es defensi que no cal dir-ne res des de la sintaxi.
Tot aniria molt bé fins aquí si no fos pel fet que des d’aquest tipus de perspectives s’ha de reconèixer que els verbs ésser i estar —els més prototípicament copulatius— presenten usos clarament no copulatius: usos locatius i temporals on aquests verbs deixen de ser buits semànticament per passar a tenir un significat concret, el de situar un objecte en un marc circumstancial definit. És des d’aquest punt de vista que trobem el desajustament següent: alguns diuen que els usos locatius i temporals no són copulatius (que són, es diu majoritàriament, intransitius[5]) i d’altres afirmen que sí. Ni uns ni altres presenten arguments substancials per defensar les seves postures.
Per resumir, ésser se’ns presenta com un verb copulatiu que pot ser fàcilment el·lidit i que pot presentar-se en oracions en què l’atribut sigui un SPrep, un SAdj o un SN, però aquest verb té també un sentit estatiu de lloc o temps en oracions com “En Joan és a casa” o “La reunió serà dilluns”. La relació entre els dos usos o construccions, però, no és clara.
Típicament, les diverses teories centrades en la descomposició lèxica, que es basen en les teories de l’Aktionsart dels verbs i dels primitius lèxics —teories com les de Jackendoff (1983 o 2002, per exemple), Van Valin & LaPolla (1997) o Levin i Rappaport Hovav (1995, 2005), entre d’altres—, centrant-se en si els verbs mostren caràcter puntual o duratiu i caràcter culminatiu o no —i deixen, doncs, els estats a part i gairebé ningú no en torna a parlar—, els divideix en:
- Estats (estàtics).
- Activitats (duratiu no culminatiu).
- Realització (duratiu culminatiu).
- Esdeveniment puntual (puntual no culminatiu).
- Assoliment (puntual culminatiu).
El tipus Estat (del qual el verb ésser seria una mostra paradigmàtica) presenta, doncs, la mateixa estructura general en els seus elements:
(....) predicate’ (x) or (x, y)
Jackendoff (1983, 2002) —que és potser qui dedica més espai a parlar de la construcció locativa en relació a la copulativa— situa el verb ésser en els verbs que representen estats[6] —tal com ja hem dit— i el relaciona primerament amb les preposicions per indicar un espai, però tot seguit, pel que fa a la funció atributiva, comenta que aquest verb pot usar-se per indicar una inclusió en una classe (“A is included in B”, o també “A is an instance of B”). Estableix així, doncs, un lligam dins de la categoria ESPAI entre llocs i estats i entre camins i esdeveniments, ja que, segueix, aquest espai pot ser físic, però també pot representar un espai abstracte en què conceptualitzem coses tan diverses com temps, possessió, identitat, circumstància o existència, establint una progressió en aquest llistat pel que fa al nivell d’abstracció. Ell entén que hi ha un esquema abstracte “A és (a) B” que serveix per a tots els usos que acabem de llistar, sense entendre que hi hagi cap mecanisme metafòric intervenint en cada un dels passos. Nosaltres, com mostrarem més endavant seguint els treballs de Lakoff i Johnson (1980, 1999) i altres, entenem que aquesta abstracció és en realitat un procés de metaforització en què anem d’un domini físic a dominis cada cop més abstractes.
De moment, però, quedem-nos amb la indicació que hi ha un esquema general implicat en el verb ésser que el porta a poder referir-se a identificacions, classes, atribucions, localitzacions i existències, de manera que “x és y” ens indica que “x és membre de la classe y”[7].
I no deixem Jackendoff (2002), ja que unes pinzellades que dedica aquest autor al cas del verb ésser en el sentit que acabem de referir-nos ens serviran d’introducció a la nostra anàlisi. Ens parla del fet que poden donar-se diverses oracions amb diversos camps semàntics implicats que presentin una mateixa organització abstracta[8]. Com a mostres d’aquest fet escriu[9]:
(1) a. The messenger is in Istanbul [Location]
b. The money is Fred’s [Possession]
c. The light is red [Simple property]
d. The meeting is on Monday [Simple schedule]
Tot seguit se’ns diu que aquestes oracions de (1) presenten totes elles estructures conceptuals paral·leles: un estat —nosaltres preferirem el terme SITUACIÓ per referir-nos al conjunt de construccions implicades en la nostra anàlisi— en què una entitat es localitza en un lloc. Aquest lloc pot ser espai físic (a), a una possessió (b), una propietat (c) o un estat temporal (d). Per a Jackendoff[10], amb aquesta idea d’estructura abstracta compartida és suficient. Es dóna el fet que aquesta estructura pot ser suportada per diversitat de camps semàntics perquè el seu nivell d’abstracció ho permet. Nosaltres creiem, per contra, dues coses: 1) que la forma és significativa, tal com Langacker defensa, és a dir, que hi ha elements constructius que cal considerar, no només l’estructura abstracta sinó també la construalitat semàntica, i 2) que hi ha una certa herència entre unes estructures i les altres motivada per la intervenció d’un procés metafòric, en aquest cas lligat a la metàfora primària “ELS ESTATS SÓN LLOCS”.
Així, doncs, verbs com fer (en casos com “fa fred”), tenir (com “tenir les mans fredes” o “tenir les mans damunt la taula”) o ésser (exemples com els que ja hem vist), presenten un element semàntic i sintàctic en comú: presenten SITUACIONS —Jackendoff en diu “states of affairs”— amb un mateix esquema conceptual de dos elements lligats en el temps on un funciona com a figura i l’altre com a fons, i això es tradueix en una estructura sintàctica també relacionada que podríem traduir en SER
Intentem, tot seguit, resumir tota la informació que hem trobat fins el moment: en general, gairebé no es diu res sobre el verb ésser des de la lingüístisca generativista, tot i que es declara la separació del tipus de verbs que expressen ESTATS i es parla de la distinció entre predicació verbal i nominal. A partir d’aquí no s’aprofundeix —excepció de casos com el de Jackendoff, que hem vist amb més deteniment— en cap sentit. Repetim, doncs, el que dèiem al principi: com que el verb ésser és semànticament buit, des de la semàntica no cal pas dir-ne res i com que sintàcticament no predica sinó que és un simple nexe, doncs, des d’aquí tampoc cal dir-ne res. Tenim, doncs, un buit que hem d'omplir.
LINGÜÍSTICA COGNITIVA
Des de la Lingüística Cognitiva trobem més aproximacions al verb ésser? Doncs, la veritat és que no gaires, i menys encara que pretenguim, tal com la disciplina desitja, unir semàntica i sintaxi en un continu. Això sí, la polisèmia no és considerada un fenomen tan estrany en Lingüística Cognitiva com en generativa; més encara, la polisèmia —simple o construccional— es considera una de les seves principals preocupacions. Des d’aquest punt de vista, Inchaurralde & Vázquez (2000) afirmen clarament que la polisèmia motivada i els usos diversos dels mots són quelcom general en l’experiència lingüística. Ésser no seria, doncs, més que un cas especial on el diferent ús generaria diversitat d’arguments del verb[12].
Lee (2001), Geeraerts (2006), Cuenca & Hilfery (1999), Kövecses (2002), Lakoff (1987), Johnson (1987) o el clàssic Lakoff & Johnson (1980) i el posterior Lakoff & Johnson (1999) ens mostren clarament el fet que la nostra experiència cognitiva i lingüística parteix de la relació directa amb el món físic que ens envolta, de la nostra experiència —d’aquí el nom que Lakoff adjudica a la teoria filosòfica que sustenta el seu sistema: experiencialisme. El camp origen de l’experiència lingüísitica és, doncs, el cos i el món i a partir d’aquí (creant esquemes d’imatge[13] projectables d’un domini a un altre gràcies a la metàfora conceptual com a mètode de creació de significat que molts cops finalitza en la creació de polisèmia[14]) estenem el nostre coneixement a altres àmbits de la realitat: conceptes abstractes, espais mentals, etc. La clau per a la fonamentació de la polisèmia —igual com succeeix en el cas que resseguim nosaltres, el verb ésser— és el fet que necessitem usar els mateixos conceptes per entendre la realitat abstracta i la concreta.
Dividirem esforços, però, per arribar al fons de tot el que la Lingüística Cognitiva ens pot oferir i ens centrarem primer en allò que podem extreure de la semàntica i posteriorment de la gramàtica per intentar mostrar el lligam necessari entre les dues al final.
a. Semàntica cognitiva
Givón (1984/1990) presenta la distinció entre frases que ens ofereixen un estat, una acció o un succés com a primera divisió a realitzar entre els verbs —és a dir, la idea fonamental en generativista, tal com hem vist: les construccions locatives es trobarien entre les primeres i serien, per projecció metafòrica, capaces de projectar una extensió en espai abstracte. Gràcies al paper de la metàfora primària “UN ESTAT ÉS UN LLOC”, la categoria seria un espai mental (abstracte) on situem metafòricament el subjecte o trajector de l’oració. Aquesta metàfora —present, com ja hem dit, com a metàfora primària de Grady en tota la bibliografia cognitivista citada al llarg del capítol així com també a Turner (1996), Lakoff & Turner (1989), Croft & Cruse (2004), etc.— ens és presentada en la forma “STATES ARE LOCATIONS” o simplement “STATES ARE CONTAINERS”[15]. Aquesta metàfora fonamental és usada, però, en la majoria de casos, per explicar canvis d’estat com a canvis de lloc i se centren en l’anàlisi de la preposició i no del verb o la construcció completa —la majoria de bibliografía cognitivista es centra en les preposicions i són aquestes les que presenten una metaforització o abstracció des de l’espai físic, al temps i a l’espai abstracte:
(2) a. Va caure en la follia.
b. He is in love.
Els exemples de (2) mostren aquest fet que comentem segons el qual molts autors consideren que la metàfora es troba localitzada en la preposició. Nosaltres, en canvi, considerem que la metàfora és a la construcció sencera, amb la construalitat del verb inclosa i que és aquests construcció la que provoca canvis estructurals en el complement. En el cas de l’ús atributiu del verb ésser lligat a l’ús locatiu per extensió metafòrica, per exemple, passem de SPrep a SAdj, ja que l’espai necessita per ser adjudicat a un trajector d’una preposició i, en canvi, una qualitat o estat podem adjudicar-la en forma d’adjectiu, que no requereix de preposició.
(3) a. En Joan és a casa.
b. En Joan és alt.
No és aquest —l’expressat a (3) com a pas prototípic de l’ús locatiu a l’atributiu del verb ésser—, però, l’únic cas que podem trobar en què la metáfora canvia la categoria del complement d’un verb. Examinem, per exemple, el cas de “trencar”[16]. Veiem com el pas de (4a) a (4b) en ús literal o figurat canvia l’estructura del complement, en aquest cas en sentit invers al que trobem per a ésser, és a dir, de SN a SPrep:
(4) a. He trencat el got.
b. He trencat amb en Joan.
Des de la teoria de Lakoff presentada als seus diversos textos (especialment 1987, i amb Johnson 1980 i 1999) es mantindria un cert esquema d’imatge (el de contenidor) que lliga mitjançant la hipòtesi de la invariància les diverses construccions on pot aparèixer el verb ésser, des de la construcció locativa, que seria un cas com 1 amb un CRV fins a l’adscriptiva, on es perfila un adjectiu com a tipus o categoria a 2[17].
1) ésser a/dins/sota... ENTITAT
2) ésser QUALITAT
b. Gramàtica cognitiva
Langacker (1991) analitza el verb ésser com a còpula i afirma clarament que aquest verb presenta només una funció gramatical-morfològica donant una inclusió o identitat com a possibilitats de realització semàntica. Afirma també que aquest verb funciona de forma diferent segons presenti tot seguit un SN, un SPrep o un SAdj, declarant que el SN en les frases copulatives és un cas especial en què un SN és una relació, cosa que no és normalment, com veurem tot seguit en usar els mecanismes de Langacker segons el nostre punt de vista[18].
Seguint el valuós estudi de Ramos (2000) centrat ens els usos antics dels verbs ésser, estar i haver-hi, trobem l’aportació més significativa que descobrim sobre el tema portada a terme per algú que se situa en la gramàtica cognitiva. Partint de la teoria dels prototipus com a central per tal d’omplir els buits que la teoria clàssica deixava entre els diversos usos dels mateixos verbs, Ramos afirma que podem descobrir per a aquests verbs construccions locatives, presentacionals, modals, atributives i diverses combinacions estructurals de les anteriors. Pel que fa a les construccions locatives ens trobem tant amb ésser com amb estar, mentre que les presentacionals afegirien la construcció haver-hi. Per la seva banda, els usos modals se’ns ofereixen en la teoria com a localitzacions metafòriques normalment confoses amb les atributives.
Partint dels usos concrets locatius i presentacionals, l’autor realitza la següent derivació cognitiva de sentits i usos on a partir del tercer nivell ens situem ja en l’abstracció:
1) LOCATIU ‘x — a y’
2) PRESENTACIONAL ‘a y — x’
3) COMITATIU ‘x — amb y’
4) MODAL ‘x — en y’
5) ATRIBUTIU ‘x — y’
6) POSSESSIU ‘x posseeix y’[19]
On x seria la figura i y el fons, ja sigui aquest un espai físic o un espai metafòric[20]. Accedim així, a través de diversos salts metafòrics, de l’espai a l’estat, relació de dos termes que, segons l’autor, es pot donar en inclusió, separació o identitat[21].
Pel que fa a l’evolució, ja en català, dels verbs, l’autor comenta que el verb ésser es mostra més centralment en el seu sentit existencial, mentre que estar perd ràpidament el sentit de posició vertical, que resta residual i pren cada cop més un sentit simplement locatiu.
Els usos locatius es donen, doncs, com els més generals en l’inici de la llengua, en principi lligats a ésser i cada cop més lligats a estar. Tots ells, doncs, donen sovint la forma del verb seguida d’un Sprep, SAdv o un Pronom. De l’espai físic es passa a l’espai abstracte passant per la temporalitat. L’ús atributiu ens transporta dins del domini abstracte, amb uns límits amb les modals no gaire clars. El prototipus de complement és ara el SAdj. Els verbs ésser i estar es mostren altre cop flexibles per tal de permetre “situar” propietats i estats (landmark o fons) en els seus subjectes (trajector o figura). Aquest complement mostra la particularitat de poder ser també un Sprep, com en les locatives.
Finalment, doncs, trobem un inici on el verb ésser és el clar dominador, però cada cop el verb estar pren més dels seus sentits, tot i que no el supera[22].
Queda clar, però, el lligam establert entre els diversos usos per aquest autor, ja que és fonamental per a la nostra anàlisi final.
Taylor (2002), basant-se en Langacker (1987a, 1987b, 1991 i altres) analitza les preposicions des de la perspectiva cognitivista afirmant que aquestes tenen dos usos (literal i figurat) en base a la metàfora estructural segons la qual ELS ESTATS SÓN LLOCS. Aquí se’ns dóna el que seria per a nosaltres l’esquema general de l’ús del verb ésser amb la rúbrica “Simple temporal relation”[23] —Langacker (1987) ens parla de “Stative relation”[24]:
tr
lm
El “tr” (trajector) representa l’entitat o cosa sobre la qual prediquem —en el sentit que situem en un domini conceptual-marc) alguna cosa (situació, estat, qualitat, temps...) mentre que le “lm” (landmark) representa una altra entitat (locativa, presentacional) o una qualitat o estat en el nivell abstracte[25]. La línia representa el lligam constructiu (verb o verb + prep) entre les dues entitats i la fletxa a sota, el temps determinat que dura aquesta relació o lligam.
Així, doncs, per a aquest autor —i crec que per a tot cognitivista— el verb ésser ofereix contingut semàntic a l’oració on apareix[26], tal com afirma Taylor (2002): “holding, unchanged, profiled throught the duration”. Aquest esquema, doncs, tal com ja hem comentat, és traslladable a tots els usos d’ésser i aquest lligam sintàctic és degut al lligam semàntic patrocinat per la metàfora en la seva inaturable creació de polisèmia. L’atribut perfila el seu subjecte en una relació temporal en tant que s’afirma que “x forma part de la classe y” però aquest perfilament prové d’un anterior i cognitivament més bàsic perfilament d’un objecte en un lloc[27].
Finalment, des de la teoria construccionista de Goldberg (1995, 2006), que tampoc analitza per si mateixa la funció atributiva del verb ésser, podem unir les construccions locatives i atributives del verb ésser, en el mateix sentit que ella analitza les construccions de moviment causat i les resultatives, és a dir, amb la idea que una hereda (Inheritance link) de l’altra una estructura en tant que fonamentada en l’esquema d’imatge del contenidor que ens porta cognitivament la metàfora segons la qual “ELS ESTATS SÓN LLOCS”. De manera que ens trobaríem amb una formalització similar a la següent[28]:
Sem BE <>
PRED < >
Syn V SUBJ OBJ
IM: STATES ARE LOCATIONS
Sem BE <>
PRED < >
Syn V SUBJ OBJ
Mitjançant una transformació basada en la participació de la metàfora segons la qual els ESTATS SÓN LLOCS passaríem d’una construcció inicial en què cal una preposició per tal que el verb prediqui plenament sobre el seu argument SPrep—CRV a una construcció sense preposició on el verb predica metafòricament sobre el seu argument, típicament SAdj. La construcció de situació, doncs, tindria un ús literal lligat a un LLOC i un ús adscriptiu, temporal, modal i equatiu lligat a un nou element aparegut per la participació d’una metàfora semànticament rellevant i motivada. I la generalitat semàntica del verb ésser li permet aparèixer en cada una d’elles.
CONCLUSIÓ I CONSEQÜÈNCIES
Finalment, després de l’anàlisi portada a terme al llarg d’aquest treball, doncs, podem reprendre les idees principals que presentàvem a mig camí i afirmar que, seguint les indicacions de la Lingüística Cognitiva al peu de la lletra, i fins i tot anant més enllà del que prediquen els seus autors principals o intentant acomplir el seu ideari, que fins i tot ells no acompleixen en ocasions, el verb ésser no és buit semànticament sinó que indica una RELACIÓ ESTATIVA que li permet presentar una situació constructiva (construcció de situació) en els dos sentits del terme: (situ) lloc i derivadament, metafòricament, adscripció d'un estat o qualitat a una entitat.
Seguint la semàntica cognitiva hem vist que l’esquema d'imatge despertat pels diversos usos construccionals del verb ésser és el mateix, el de CONTENIDOR.
Al mateix temps, també hem pogut comprovar que la representació imagística que trobaríem seguint les indicacions de Langacker també és la mateixa per a tots els usos: dues entitats lligades o una entitat lligada a una qualitat en un determinat temps[29].
Finalment, seguint Goldberg, hem descobert que ens trobem amb el cas d’una construcció similar, amb un pas motivat per la participació de la metàfora com a motivació de canvi semàntic i sintàctic.
Aquesta polisèmia per a nosaltres, doncs, és clarament cognitivament motivada, principalment per la intervenció de la metàfora que, tal com defensen Lakoff i Johnson i molts d’altres, ens ajuda en el pas d'espai físic a espai mental en tant que "UN ESTAT ÉS UN LLOC" mitjançant l’Inheritance link[30] exposat per Goldberg en el cas del pas de la Caused-motion construction a la Resultative construction. Per a nosaltres, doncs, es dóna un pas a través de la mateixa metàfora des de la construcció locativa a les construccions possessives, temporals o atributives[31].
La distinció entre predicació nominal i predicació verbal —si és que es vol continuar matenint com a diferent paper de l’argument, i nosaltres creiem que no és així, tot i el canvi que suposa de Sprep-CRV a SN o Sajd-Atribut— és, doncs, una conclusió de la participació de la metàfora, no és ni pot ser un postulat inicial.
Hem vist, doncs, tal com es reclama des de la Lingüística Cognitiva, com tant “la component semàntica” com “la component sintàctica” ens han estat necessàries juntes per tal d’oferir una visió coherent del “vector” que representen les construccions en les quals li és permès d’aparèixer al verb ésser.
Finalment, tan sols apuntar el fet filosòficament i psicològica rellevant que, per a la teoria de Lakoff i Johnson les expressions lingüístiques metafòriques són recollides sempre per tal de ser conceptualitzades en la forma “A és B”. I aquesta expressió, segons acabem de veure —en tant que es tracta d’un ús atributiu i no locatiu—, no pot ser més que un ús derivat, metafòric del verb ésser. Tota metàfora és, doncs, explicada a través d’una altra metàfora —tal com es diu al final de Lakoff & Johnson (1980):
“But metaphors are not merely things to be seen beyond.
In fact, one can see beyond them only by using other metaphors”.
APÈNDIX 1: ESTAR I SEMBLAR
Al llarg de la nostra anàlisi ens hem centrat en presentar, seguint Langacker i Goldberg principalment, tot i que també usant les idees principals de Lakoff en la seva teoria semàntica de la metàfora, una estructura coherent i unificada per als diversos usos del verb ésser. Hem vist com a aquest verb li és permès de participar en la construcció l de situació literal —locativa— i la figurada —temporal, possessiva, adcriptiva, equativa i modal.
L’esquema descobert és prou general i simple —tal com ja afirma Langacker en el conjunt dels seus textos— com perquè un verb com ésser hi pugui entrar fàcilment encaixant perfectament en totes les seves peces ja sigui en l’ús literal o en el figurat. Presentarem tot seguit com podríem explicar el fet que altres verbs, com estar i semblar, encaixin en aquest esquema general, tot i que poden produir petits canvis en l’estructura, com veurem fàcilment a través d’uns breus exemples.
L’esquema d’imatge mantingut pels dos verbs seria el mateix, així com el pas d’una construcció literal a una figurada segons les estructures defensades per Goldberg. Les diferències principals apareixen quan analitzem les construccions des del prisma de Langacker, on el temps i la cognició en tant que organització figura-fons prenen una importància cabdal.
Per al verb estar trobaríem dues construccions imagístiques principals:
1) Ús idèntic al del verb ésser: com en el cas “Les claus estan sobre la taula” o “El Joan està boig”, on la limitació temporal no importa per al marc general. L’esquema seria el mateix que per a ésser, doncs[32].
2) Ús específic del verb estar que indica una limitació temporal transitòria en la situació presentada: com en el cas: “En Joan està malalt”.
En els dos casos l’element superior seria el trajector i l’inferior el landmark. La diferència, doncs, s’estableix en la barra del temps, amb una durada determinada en el cas 2.
Per al cas del verb semblar trobaríem també dues possibles construccions, una lligada a la general que hem presentat per a ésser i l’altra amb alguna modificació més substancial.
1) Semblar com a situació insegura del món: com en “El que diu sembla veritat” o “En Pere sembla entenimentat”.
En aquest cas la relació entre trajector i landmark es dóna de forma insegura (per això la marquem amb línia discontínua) en relació a la cognició d’un possible observador de la situació. En el cas d’ésser no es té en compte la participació de l’observador, que passa a ser un contrapunt general de la situació.
2) Semblar com a contrapunt a ésser, aparença com a contrapunt a la veritat, on la relació s’estableix en dos sentits respecte el mateix trajector i el mateix observador. Casos d’oracions compostes en què semblar és superat per ésser: “En Joan sembla entenimentat, però és ben soca” o “La casa sembla segura però és un desastre estructural”.
Per altra banda, tan sols afegir que aquest esquema general de la construcció copulativa també podria suportar la presència d’altres verbs que presenten situacions del món, tal com ja ha estat comentat anteriorment per alguns autors. Estem parlant de verbs com tenir a “En Joan té els diners” o haver-hi a “Hi havia molta gent al menjador”.
APÈNDIX 2: ALGUNS CAMINS PER A L’ANÀLISI DEL COMPLEMENT PREDICATIU
Hem vist, doncs, com el fet d’establir una construcció centrada en la situació ens ha permès entendre com la metàfora por provocar que de LLOC (Sprep) passem a QUALITAT o ESTAT (SAdj). Seria bo adonar-se que aquesta importància de l’espai es manté si mesurem les possibilitats d’aparició del CPred, el qual només es dóna en un avariant del mateix tipus de construcció que acabem d’examinar i amb verbs que podríem anomenar d’acció situada: córrer (per un lloc), cantar (en un lloc), menjar (en un lloc), treballar (en un lloc), etc. O típicament en els verbs de moviment com anar (cap a un lloc), venir (d’un lloc), arribar (a un lloc), marxar (d’un lloc), etc.[33] En aquesta casos el verb indicaria una situació (literal o figurada) i a més una acció determinada que podria implicar altres elements en la construcció (OBJ), però el que és clar és que es mantindria el mateix esquema que hem presentat de dos elements relacionats en un temps i espai determinat. Pensem en casos com:
(5) a. En Joan corre cansat.
b. En Pere arriba suat.
c. La Maria canta contenta.
d. La Roser marxa enfadada.
I no oblidem la possibilitat constructiva que podria donar-se si la situació es duplica i obtenim la informació referent a la literal i la figurada al mateix temps:
(6) a. En Pere arriba a casa xop.
b. La Maria menja a la seva habitació trista.
Cosa que, a més, es pot donar no només en els casos que estem veient de construcció d’acció situada sinó també en el cas de la construcció de situació:
(7) a. En Joan és a casa malalt.
b. La Roser està al despatx sola.
Per als casos de (7) la representació seria semblant a la següent:
tr
lm
La línia superior horitzontal mostra que el trajector és el mateix en els dos casos i en una de les construccions paral·leles se’ns dóna la construcció locativa en una i en l’altra l’adscriptiva.
Els casos de (6) serien la mateixa representació però la línia vertical que ens servia com a simple unió estativa per al verb ésser i que uneix les dues rodones de la construcció locativa (la de l’esquerra, per exemple) ha de ser canviada per una línia amb moviment que indiqui l’acció que expressa la semàntica del verb.
Finalment, però als casos de (5) retornem a la representació originària que trobàvem per a les construccions de situació però, altre cop, la línia vertical que uneix les dues entitats ha de mostrar el moviment implicat en la semàntica del verb. I aquesta construcció admetrà també els casos simples literals i figurats, tant “En Joan treballa a la fàbrica” com “En Joan treballa cansat”, tant “El Pere arriba a casa” com “El Pere arriba tot xop”.
BIBLIOGRAFIA
Cuenca, M. J. & J. Hilferty (1999), Introducción a la lingüística cognitiva, BCN:
Ariel, Lingüística.
Espinal, M.T. (ed.) (2002), Semàntica. Del significat del mot al significat de l'oració, BCN: Ariel.
Geeraerts, D. (ed.) (2006), Cognitive linguistics: basic readings, Berlin / NY: Mouton de Gruyter.
Givón, T. (1984 / 1990), Syntax, vol. I and II, Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins.
Goldberg, A.E. (1995), Constructions, Chicago & London: The Unievrsity of Chicago Press.
———————— (2006), Constructions at work, Oxford & NY: Oxford University
Press.
Gruber, J. (1965), Studies in lexical relations, Cambridge: MiT Working Papers in Linguistics.
Inchaurralde, C & I. Vázquez (ed.) (2000), Una introducción cognitiva al lenguaje y a
la lingüística, Zaragoza: Mira.
Jackendoff, R. (1983), Semantics and cognition, Cambridge et al.: MiT Press.
—————— (2002), Foundations of language, Oxford/NY: Oxford University Press.
—————— & Aaron (1991), “Review of More than cool reason: A field guide to
poetic metaphor by George Lakoff and Mark Turner”. Language, 67, 320–
338.
Kövecses, Z. (2002), Metaphor, Oxford et al.: Oxford University Press.
Kreidler, Ch. W. (1998), Introducing English semantics, London: Routledge.
Lakoff, G. (1987), Women, fire and dangerous things, Chicago et al.: The University of Chicago Press.
————— & M. Johnson (1980, reed. 2003), Metaphors we live by, Chicago et al.: The University of Chicago Press.
———————————— (1999), Philosophy in the flesh, NY: Basic books.
————— & M. Turner (1989), More than cool reason, Chicago and London: University of Chicago Press.
Langacker, R. (1987a), Foundations of cognitive grammar, Vol. I, Stanford: Stanford University Press.
—————— (1987b), "Nouns and verbs", Dins Language, vo. 63, No.1, pp. 53.94.
—————— (1990), Concept, image and symbol, Berlin/NY: Mouton de Gruyter.
—————— (1991), Foundations of cognitive grammar, Vol. II, Stanford: Stanford University Press.
—————— (2000), Grammar and conceptualisation, Berlin & NY: Mouton de Gruyter.
—————— (2005), “Construction Grammars: Cognitive, Radical and Less so”, dins:
Ruiz de Mendoza, F.J., & S. Peña (eds.), Cognitive Linguistics: Internal Dynamics and Interdisciplinary Interaction, Berlin/NY: Mouton de Gruyter, CLR 32, pp. 101-159.
Lee, D. (2001), Cognitive linguistics. An introduction, Oxford et al.: Oxford University Press.
Levin, B. & M. Rappaport Hovav (1995), Unaccusativity, Cambridge et al.: MiT Press.
———————————————— (2005), Argument Structure, Cambridge et al.: Cambridge University Press.
Ramos, J.R. (2000); Ésser, estar i haver-hi en català antic, Valencia & BCN: IIFV/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Talmy, L. (2000), Toward a cognitive semantics, vol. I & II, Camdridge et al.: MiT Press.
Taylor, J.R. (2002), Cognitive Grammar, Oxford et al.: Oxford University Press.
Turner, M. (1996), The literary mind, NY / Oxford, Oxford University Press.
Van Valin, R.D. & R.J. LaPolla (1997), Syntax, Cambridge: Cambridge University Press.
[1] Deixem de banda la construcció existencial donat que considerem que aquesta és una construcció locativo-temporal en què hem el·lidit la referència a aquesta complements. Al llarg de la nostra anàlisi ens referirem especialment a la construcció locativa i l’adscriptiva ja que són les construccions prototípiques amb el verb ésser, però també podríem fer extensiva l’anàlisi a l’equativa (on el conjunt destí té un sol element perfilat), la temporal (on es parla dels moments temporals com de llocs), etc.
[2] No oblidem que els mateixos Langacker i Lakoff han dedicat esforços a aquesta unitat, així com Fauconnier, Goldberg i altres. Simplement destaquem el fet que nosaltres ens comprometem estretament amb aquesta idea fonamental.
[3] En un breu apèndix donem referència de com analitzaríem els verbs estar i semblar des de la nostra perspectiva.
[4] Es dóna sovint com a argument en favor d’aquesta idea el que s’anomena la possibilitat de caiguda de la còpula. Per a nosaltres sembla evident que “La taula vermella” no és una oració, que no transmet una situació sinó una descripció, es perfila un nom, no una relació. “La taula és vermella”, en canvi, és situació al món, amb un mapa conceptual concret i complet —tot i que, com afirma Langacker, esquemàtic. Les dues construccions (presentació i situació), tot i que relacionades, és evident que no són iguals. La prova és que a la primera hi podem posar un verb predicant —“La taula vermella tenia un cargol mal collat”— mentre que a la segona no “La taula és vermella tenia un cargol mal collat”, sense canviar la seva estructura —és a dir, suprimint el verb o posant un connector. No neguem, sinó que afirmem clarament, però, que en la primera construcció també hi és present la metàfora que uneix “taula” amb “vermella”, cosa possible pel fet que l’adjectiu és una entitat relacionant.
A més, ens sembla evident que aquesta caiguda de la qual es parla no és exclusiva pragmàticament de la d’altres verbs que també poden caure. Ens sembla evident el cas de MENJAR o ANAR, per exemple. Es donen sovint exemples com “Jo a València i tu a Barcelona” (casos amb ésser tot i que locatius, com veiem) però podria ser que el que faltés a aquesta oració no fos el verb ésser sinó quelcom tan complex com “anar a vendre material el mes passat”, per exemple. O “En Joan boig? Impossible”, on podria haver-se perdut “s’ha tornat”, no pas simplement “és”. O també “Jo, arquitecte i ell, metge”, on podria haver-se perdut “què voleu ser de grans?”. A més, trobem casos com “jo, la cama, ell el braç”, on clarament no pot haver caigut la còpula sinó, per exemple, “ens hem trencat”. Això mostraria per si sol que el verb ésser no es limita a afegir contingut morfològic sinó també semàntic.
[5] En cas que aquests usos verbals presentessin, com creiem, una forma predicativa, el seu argument intern seria necessari de totes totes. Cal indicar el lloc o el temps en una construcció locativa o temporal amb ésser, de manera que ens trobaríem amb un CRV, tal com defensem nosaltres. El fet que el complement sigui argumental és un dels elements que justament permet mostrar les similituds estructurals entre unes construccions i les altres.
[6] Per a ell, entre els primitius lèxics sí que s'hi compta ésser, juntament amb esdevenir, causar i altres primitius lligats cada un d'ells a un tipus de verb segons l'Aktionsart. No ens interessa, però, entretenir-nos en les interessants aportacions d'aquest autor en aquest sentit sinó que tan sols volem centrar-nos en les que afecten directament el verb centre de la nostra atenció.
[7] És curiós el fet que no es vagi més enllà en aquest camps quan molts dels exemples usats en semàntica lèxica i en semàntica composicional són frases del tipus “x és un exemplar de y”. Per altra banda, els components bàsics de la lògica són els sil·logismes, que presenten la forma A és B, B és C, doncs A és C. I, a més, en lògica es repeteixen clarament expressions com "x és veritat" o "x és fals".
[8] Espinal i Ynglès a Espinal (coord.. 2002) ens presenten aquestes diverses oracions extretes de Jackendoff per al català que presenten exemples que lliguen amb el que plantejarem tot seguit:
a. L’ocell és a l’arbre.
b. En Joan té els diners.
c. El semàfor és vermell.
d. En Pere està deprimit.
e. La reunió serà dilluns.
[9] I nosaltres només prenem els que ens són rellevants per al verb ésser. Els de moviment els tracta Goldberg (1995), al qual ens referirem en el darrer apartat del treball, tot i que podem ja avançar que soluciona la construcció resultativa en el mateix sentit que nosaltres la copulativa, és a dir, hereva d’una altra en tant que participa la metàfora “ELS ESTATS SÓN LLOCS”. En el seu cas es tracta de la construcció de moviment causat.
[10] El propi Jackendoff s’enfronta a les teories de Lakoff i Johnson en aquest mateix text Jackendoff (2002: pp. 358-360) tot i que també a Jackendoff i Aaron (1991).
[11] I posem la preposició entre parèntesi ja que no és necessària per a Adjectius i Noms.
[12] Cal que diguem ja que defensem que el verb ésser (en tant que relació entre entitats) predica igual que els altres.
[13] Molt ben analitzats per Lakoff i Johnson (1980, 1999) tot i que també i manera especial pels diversos treballs de Gibbs.
[14] El cas superanalitzat de les preposicions en anglès és clar.
[15] Cosa que quedarà explicada tot seguit.
[16] Fet similar amb “tallar”.
[17] En el cas de la copulació equativa descobriríem una entitat que és posada en relació amb un element concret d’un conjunt, com en en el cas de “En Joan és el director del col·legi”, on determinaríem l’element introduït per “el” d’entre tots els possibles “directors de col·legi”, que seria el conjunt landmark.
[18] Considerem central la distinció entre trajector i landmark i la divisió de les unitats lexicosemàntioques entre unitats plenes i unitats que presenten una relació. Tot seguit explicarem els rudiments de la teoria per fer intel·ligible el que direm. Seguirem per a la nostra presentació algun text on sí apareix el verb ésser —Langacker (1987a, 1987b i 1991, per exemple)— i altres on no, però que són igual de valuosos per a la nostra anàlisi.
[19] Aquest esquema, com veiem, s’assembla molt a l’aportació feta per Jackendoff (2002) i recollida per Espinal (coord. 2002) i que ja hem examinat anteriorment.
[20] És en aquest sentit que nosaltres parlem de construccions de situació, que serien un model superordenat que conté la locativa, la copulativa en les seves formes, la temporal, etc.
[21] Per a nosaltres és evident la participació de la metàfora STATES ARE LOCATIONS en el procés d’ampliació de significat.
[22] El fet que el verb estar estigui prenent usos del verb ésser queda explicat mitjançant representacions langackerianes en l’apèndix.
[23] Caldrà abans que fem un molt breu repàs, però, a la teoria langackeriana de les relacions sintagmàtiques: estableix dues grans famílies d’elements per tal de traduir una escena del món: coses (representades amb rodones, mentre que amb quadrats representarem les entitats: adjectius, adverbis, etc.) i relacions (representades amb línies). En les primeres només hi participen els noms, mentre que les segones són el camp on conviuen preposicions, adjectius, adverbis i verbs, tots ells amb els seus arguments interns i externs. Com tot cognitivista, ell se centra, com ja hem comentat diversos cops, en les preposicions i és el buit deixat per aquests autors el que intentem omplir nosaltres. Nosaltres considerem que analitzar expressions com “The book on the table” (exemple examinat per l’autor de forma molt completa en el seu llibre) sense la presència de la còpula o d’un verb, és falsejar la llengua, ja que és important per a la presentació de l’escena conceptual del món (participació de la construalitat semàntica) si el llibre “és”, “ha caigut” o “ha arribat” a la taula en qüestió.
[24] Aquesta “Stative relation” seria l’esquema general que mantindrien tots els “Stative verbs” amb el verb ésser com a prototipus. Aquesta construcció, doncs, perfila una situació, no un objecte com succeiria en el cas de “A tall man”, que Langacker anomena “nominal profile” i no pas “stative temporal relation”. Nosaltres preferim referir-nos a l’esquema de la construcció estativa com a construcció de situació, com ja hem dit, ja que aquest nom admet la situació real i la figurada. En el cas de la locativa (lectura literal) tindríem, efectivament, dues rodones (coses) mentre per a la copulativa tindríem una rodona per al trajector (cosa, subjecte) i un quadrat per a l’adjectiu (entitat, landmark).
[25] L’aportació de Langacker en aquest sentit la trobem a Langacker (1987, p. 220-221).
[26] Aquest autor té clar que tota paraula imposa límits als seus arguments: preposicions, verbs, etc.
[27] Fet que, segons Langacker (1991) és degut a l’esquematisme bàsic —poca especificació semàntica respecte la relació que sosté, pero no nul·la!!!— que aporta a la construcció el verb ésser.
[28] Seguim per a aquesta presentació allò exposat a Goldberg (1995) on l’autora explica la construcció resultativa a partir de la construcció de moviment causat per la intervenció de la metàfora que uneix “motion” amb “change” i “location” amb “state”, de manera que “cause-move” queda establert mitjançant l’”Inheritance link” en la forma “cause-become”.
[29] A diferència de la “Nominal profile”, que tan sols perfila una entitat.
[30] Concepte molt lligat, evidentment a la invariance hypothesis de Lakoff.
[31] Hem dedicat més atenció a l’atributiva adscriptiva perquè és la prototípica, però el mateix pas es donaria per a la resta en tant que “UN POSSEÏDOR ÉS UN LLOC” o “TEMPS ÉS ESPAI”, etc.
[32] Casos dels qual parlava Ramos (2000), tal com ja hem comentat en el seu moment. Per al cas metafòric segons el qual adjudiquem un adjectiu al subjecte, altre cop tindríem un quadrat com a landmark, ja que és una entitat i no una cosa.
[33] No oblidem que el CPred té en comú amb l’Atribut el fet semànticament i sintàcticament significatiu que concorda protitítpicament amb el subjecte de l’oració —tot i que de vegades ho fa amb el CD.
